Vaig començar a trobar-me malament, unes decimetes, tos, molt cansament i mal a les cames, era començament de març i encara, en aquell moment no havia molts casos de coronavirus, vaig sospitar que eren símptomes compatibles amb Covid-19 però no em van fer cap test, per tant no ho sabia del cert, de totes maneres m’havia de quedar a casa fins que els símptomes desapareguessin.
El meu marit va començar unes dies més tard a trobar-se malament, més o menys com jo, però l’evolució no va se igual, jo vaig començar a millorar al cap d’uns deu dies, però ell no, tenia cada dia més febre, va arribar a més de 39º, amb antitèrmics no baixava per sota de 38º va començar a tenir dificultat respiratòria fent petits esforços. El dia 18 de març al vespre el vaig portar a urgències a l’hospital de Mataró. La doctora d’urgències em va informar que tenia una pneumònia bilateral compatible amb coronavirus, que li havien fet el test i que en unes 48 hores sabríem el resultat, ara s’havia de quedar ingressat i començarien a tractar-lo com si fos un positiu.
El dia 19 a l’habitació de l’hospital va anar empitjorant, la demanda d’oxigen anava augmentant i a la matinada del dia 20 em van trucar que el portaven a l’UCI, que allà podrien donar-li més quantitat d’oxigen i que el tindrien més controlat. Al migdia em va trucar la doctora de l’UCI, no anava bé, els seus pulmons no treballaven per portar oxigen a tots els òrgans, l’havien de sedar i connectar a un respirador. Aquella tarda va ser la més dura, vaig tornar a parlar amb la doctora i li vaig preguntar si el respirador no anava bé, quin era el següent pas, i em va dir que si això no funcionava, no tenien res més per oferir-nos, però que era jove i tenia possibilitats de sortir-se’n i que el mantindrien connectat fins al final, que en cap moment el desconnectarien, vaig notar com la seva veu es trencava quan m’ho deia.
El resultat del test va ser positiu en Covid-19.
Van ser dotze dies que va estar sedat i connectat a un respirador, dotze dies d’incertidumbre, en que parlava un cop al dia amb un metge de l’UCI que m’informava de la seva evolució, una evolució molt lenta, dos dies millorava una mica i al tercer dia feia un pas enrere. Fins que no baixés la inflamació dels seus pulmons no podien intentar treure-li la sedació i extubar-lo.
Cada dia passava la informació al grups de família i amics que esperaven amb impaciència que les noticies fossin esperançadores, gràcies al recolzament de tota la gent i de la companyia dels meus fills els dies va ser més portables.
En un parell d’ocasions van intentar baixar-li la quantitat de sedació, va ser el dia 1 d’abril quan per fi va ser possible, em van avisar que potser durant el dia el despertarien, i si, a mig matí una vídeo trucada d’un numero desconegut, era l’UCI de l’hospital de Mataró, l’acabaven de despertar i allà estava ell, adormilat, encara amb el tub al coll i envoltat de metgesses, infermeres, auxiliars... No podia parlar, però ens veia i ens escoltava. Havia superat la fase més complicada.
Els dies a planta van ser més portables, al començament no podia ni caminar sense ajuda, cada dia anava millorant, anava baixant el requeriment d’oxigen, feia els seus exercicis de rehabilitació, prenia complements proteics i poc a poc la seva musculatura es va anar recuperant.
Fins el dia 9 d’abril va estar a l’hospital, després 14 dies més d’aïllament a casa, fent repòs, rehabilitació pel seu compte i augmentant la dosi diària de proteïnes.
Ara, a finals d’abril, ha començat a participar en un programa pioner de rehabilitació a través de vídeo conferencia amb fisioterapeutes y metges rehabilitadors de l’hospital de Mataró, fan tres cops per setmana sessions de rehabilitació en grups reduïts. Sembla que un dels problemes que provoca la infecció és una hipòxia als músculs (no els arriba suficient oxigen) i això junt als dies sense activitat per estar a l’UCI, provoca una important pèrdua de massa muscular que ara toca recuperar. Realment la seva evolució està sent molt bona i s’està recuperant satisfactòriament, tot i que encara queda una mica de feina per fer. Però amb moltes ganes i molta força.
No tenim paraules per agrair a tot el personal de l’hospital de Mataró (urgències, UCI, planta, rehabilitació, dietistes...) i al del CAP d’Argentona i Dosrius (que han fet el seu seguiment per telèfon des de que està a casa), la seva feina i dedicació, que encara que és la seva feina hi ha moltes maneres de fer-la i realment han donat i continuen donant el 200% per cuidar i salvar la vida dels pacients, tots sense excepció ens han tractat d’una manera excel·lent tant a ell com a malat, com a mi com a familiar, tot i estar desbordats sempre han tingut un tracte amable. GRACIES!!!
Pilar Trasmonte
