NUCLI: Dosrius
LOCALITZACIÓ: Carrer Sant Isidre, s/núm.
DATA DE CONSTRUCCIÓ: 1916.
Rehabilitació any 2000.
AUTOR: Desconegut. De la rehabilitació: Jaume Canals.
DESCRIPCIÓ: Safareig públic concebut com una construcció aïllada, de planta rectangular, amb coberta de teula àrab a quatre vessants que recolza en una estructura de bigues, riostres i quatre pilars de fusta. Obert a la trama viària per dos costats, amb un muret de protecció al davant, i pels altres dos és voltat per un cos d’edifici de planta baixa, de nova construcció. Té una font que mana aigua d’un pilar amb coronament corbat.
DADES HISTÒRIQUES: Segons documents obrants a l’Arxiu Històric Municipal de Dosrius, en un acta de data 20 de desembre de 1915 consta que es va acordar que a causa de la construcció del camí veïnal entre Dosrius i Canyamars havia de desaparèixer el safareig públic, per la qual cosa es van comprometre a fer tots els passos necessaris per construir-ne un de nou, a prop del vell.
En un altra acta d’11 d’agost de 1916 consta que es va convenir que era necessari procedir al pagament de l’import de la part proporcional que corresponia a l’Ajuntament, a la Comissió de Carreteres i a alguns particulars que gaudien del desguàs de l’esmentat safareig per regar les seves terres, en concepte de les obres efectuades per a la construcció del safareig públic, que amb motiu del traçat de la carretera de Dosrius-Canyamars havia de ser traslladat. Així doncs, el cost de la construcció del nou safareig va ser de 882,62 PTA, i el seu pagament es va repartir de la manera següent: 294,21 PTA la Comissió de Carreteres; 294,21 PTA l’Ajuntament de Dosrius, i 294,20 PTA els propietaris: Salvador Mauri (per regar dos dies 4/7), Joan Nogueres (per regar dos dies 2/7) i Andreu Bartrés (per regar un dia 1/7).
Per tant, abans que es construís la carretera de Canyamars (1914-1917), el safareig estava situat a l’actual carrer de Lluís Moret, al mur que actualment separa el Safareig del Comú i el carrer Sant Isidre de la carretera de Dosrius a Canyamars, on fins aproximadament a mitjà de la dècada de 1980 hi havia un abeurador per al bestiar, que es va fer desaparèixer. Segons explica la gent gran, l’abeurador i el rajolí corresponien al safareig antic, que finalment va ser desmuntat. Es va anivellar el terreny, atès que la zona quedava més enfonsada de com és actualment.
Fou aleshores quan es va fer la distribució que actualment té la part alta del carrer Lluís Moret: construcció del nou safareig del Comú, construcció del mur o paret que separa el carrer Sant Isidre de la carretera i construcció de la torre on hi ha el distribuïdor de l’aigua. La pica per esbandir que hi ha actualment sembla que es va construir posteriorment, tot i que es desconeix exactament l’any.
Aquest safareig que es construí l’any 1916, en origen no estava cobert, i només un plàtan hi feia ombra.
El 6 de març de 1958 el Ple de l’Ajuntament va aprovar el projecte tècnic de les obres per cobrir el Safareig del Comú, atès que a la memòria s’especificava que amb aquesta obra es volia satisfer una necessitat ineludible de la població, la de fer el safareig practicable durant tot l’any, fossin les que fossin les condicions meteorològiques. El sistema constructiu adoptat era el de dos pilars de fàbrica de totxo i un muret de formigó de 150 Kgs./m3 amb pedra de la localitat. El sostre havia d’estar format amb biguetes de perfil doble T de ciment armat i la coberta de teula àrab sobre solera de matxembrat. L’escala d’entrada al safareig havia de ser de pedra arenisca, aplacada formant l’escaló davanter del mateix material. Sembla que aquest projecte no es devia portar a terme, o no es devia respectar del tot, atès que la coberta del safareig es va fer d’uralita.
L’any 1998, l’Ajuntament de Dosrius va convocar un concurs d’idees per “RENTAR LA CARA AL SAFAREIG DEL COMÚ”. La proposta guanyadora fou la presentada per l’equip format per Pere Morros i l’Arxiu Històric Municipal de Dosrius, amb les idees fonamentals de: “1) Intentar respectar els materials, els colors, l’estructura, l’entorn i tot el conjunt existent, 2) Intentar que la llum tingui un paper important dins d’aquest conjunt que són el safareig i la font”.
L’Ajuntament Ple, en sessió de data 10 de juny de 1999, va aprovar el projecte de rehabilitació del Safareig del Comú, redactat per l’arquitecte Jaume Canals, que recollia la proposta presentada per l’equip guanyador del concurs. La rehabilitació que es portà a terme fou la que ha arribat fins a avui, tot i que als edificis del voltant s’han fet unes obres que han canviant la fesomia i l’entorn del safareig. La procedència de l’aigua que anava tant al safareig antic com a l’actual és confosa. Segons alguns procedia de la mina que abasta el safareig d’en Mandri, i segons altres procedia d’una mina que estava a l’alçada de l’entrada de cal Raio. El que sí és segur és que durant molts anys procedia de la mina que la Companyia de les Aigües té al carrer Barcelona, però actualment procedeix del servei d’abastament d’aigua potable de Dosrius, atès que la que venia de la mina es va contaminar. L’aigua del Comú, actualment, és una “deixa” de la Companyia d’Aigües de Barcelona al poble, com a conseqüència del conveni que va signar amb l’Ajuntament per a l’explotació de les aigües de l’aqüífer de Dosrius.
El safareig va tenir una importància vital per a la vida del poble fins als anys 70, en què va arribar la xarxa d’abastament d’aigua potable a Dosrius i les rentadores automàtiques a les cases. Era el lloc on es reunien les dones per complir dues funcions: la domèstica i la social. Tots i cadascun dels fets que passaven al poble eren comentats al safareig del Comú, a vegades de bona fe, d’altres no tant. D’aquí prové l’expressió “Fem safareig”.
El safareig era tan utilitzat que les dones havien de fer cua i més d’una vegada tornar-se’n a casa sense haver rentat la roba. La font té, també, dues etapes, l’anterior a la instal·lació de la xarxa d’aigua corrent (anys 1970), i la posterior. Abans s’havia d’anar a buscar l’aigua a la font per cobrir les necessitats de la casa, tant per a la cuina com per a la neteja. Per tant, la font del Comú ha abastat d’aigua moltes de les cases de Dosrius. Veure gent amb galledes o càntirs era el més habitual. Avui, la font ha recobrat interès, sobretot per part dels forasters, que, els caps de setmana, omplen garrafes d’aigua per emportarse- les a la ciutat. Per a la gent de Dosrius, abans i ara, passar per davant del safareig del Comú representa fer un traguet d’aigua bona i fresca. BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ: - Arxiu Històric de l’Ajuntament de Dosrius. C-457. - Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Dosrius. C-195. - ALSINA BOIX, N.; JUBANY PINÓS, M.A. Una ullada al passat. Història gràfica de Dosrius, Canyamars i El Far (1900-1975). Ajuntament de Dosrius 1995. - JUBANY PINÓS, M.A. “El Comú: Història, funcions, sentiments”. El Comú. Núm. 1. Dosrius, 23 d’abril de 1988. Autors del text: Alsina, Neus; Calonge, Ramon; Cuspiner
Autors del text: Alsina, Neus; Calonge, Ramon; Cuspinera, Lluís; Jubany Pinós M. Àngels; Lacuesta, Raquel.
http://www.dosrius.cat/llocsinteres/ElComu.pdf
