El passat divendres, 31 juliol cap a les 11 del matí, sonava sense parar el timbre de la porta del barri de casa meva. Tres persones que passaven per allà em informaven que un cotxe aparcat davant de casa meva estava cremant.Era el cotxe del meu cunyat (un seat Toledo blanc), que l'havia deixat a casa meva, per anar-se'n de vacances amb la meva família amb el meu monovolum per qüestions òbvies d'espai.
Amb els nervis que suposa una situació com aquesta, cal prendre decisions: trucar al 112, retirar el cotxe aparcat just davant del que estava cremant, connectar una mànega per remullar, que no apagar el vehicle, etc. En un estat de nervis, d'impotència i de "que està passant?" us asseguro que res estan fàcil com sembla.
El cas, és que una d'aquelles persones que em van avisar que el cotxe s'estava cremant (els altres es van anar), es va encarregar de trucar al 112, de connectar la mànega, que saltava constantment per la pressió de l'aigua, i de posar-se al davant del cotxe que no parava de cremar per sota del motor, a menys de 2 metres del mateix i estar aquí fins que van arribar els bombers i van controlar la situació. Penseu que el dipòsit de benzina, estava pràcticament ple.
A aquesta persona no la conec, li vaig donar les gràcies però possiblement no com es mereixia. Des d'aquí, si ho llegeixes amic, gràcies de tot cor i si algú el coneix que li faci arribar aquest missatge d'agraïment. Apareix en la fotografia amb samarreta blava i pantalons curts.
Qui diu que no hi ha persones solidàries, que tots passem de tots i que no ens importa el que li passa al nostre veí? o que quan veiem un problema, canviem de vorera o mirem cap a l'altre costat?
