Al llarg de la història, tant a Catalunya com arreu del món, els drets de les dones no
han estat atorgats, sinó que han estat guanyats mitjançant l’organització col·lectiva i la
mobilització de les dones mateixes. Malgrat els avenços aconseguits en tres segles de
corrents de pensament feminista i dos segles de lluita organitzada, els drets de les
dones encara no estan plenament garantits, no són una realitat per a moltes dones i
estan subjectes a retrocessos. Per això urgeix trencar el miratge de la igualtat que fa
que una part de la societat es pregunti «què més volen les dones?» o que s’instal·li en
la falsa equidistància del «ni masclisme ni feminisme».
El patriarcat i la seva ideologia, el masclisme, continuen ben vius a la nostra societat.
El gènere, juntament amb altres eixos d’opressió, és encara avui un element central de
les estructures i les relacions socials, econòmiques i polítiques. A través de les relacions
de poder de gènere, el patriarcat reprodueix quotidianament estereotips, rols socials i
jerarquies d’estatus que coarten la llibertat de les nenes, les adolescents i les dones.
D’una banda, persisteixen greus desigualtats materials com la feminització de la
pobresa, l’assignació a les dones del treball de cures no remunerat i de menystingut
valor social, la segregació vertical i horitzontal del mercat laboral, sous més baixos
―fins i tot salaris inferiors per la mateixa feina― i condicions laborals més precàries
per a les dones. D’altra banda, el patriarcat ho impregna tot de jerarquies, desigualtats
i discriminacions que són alhora la base de les violències masclistes que es produeixen
en cadascun dels àmbits de la vida, de la devaluació de tot allò relacionat amb la
feminitat i amb les dones, del sexisme i la misogínia disfressats de tradicions o d’humor,
d’una pressió estètica asfixiant que cosifica les dones i hipersexualitza les nenes i les
adolescents, i de la sobrerepresentació dels homes en els llocs de lideratge, de presa
de decisions i de més visibilitat, incloent-hi els mitjans de comunicació.
També es manifesta en la ceguesa de gènere, que no té en compte les experiències,
les realitats, les necessitats i les expectatives de la meitat de la població, ja sigui en
nombroses lleis i polítiques públiques, en els currículums educatius, en el disseny dels
productes tecnològics, i en les normes i pràctiques ―formals i informals― de
funcionament de les institucions, de les organitzacions polítiques, econòmiques i socials
o de les entitats.
Totes aquestes injustícies de gènere interaccionen amb el classisme, el racisme, la
cisheteronormativitat, el capacitisme, l’edatisme o la situació administrativa, i
produeixen formes específiques i agreujades de subordinació de les dones. Per aquest
motiu, les vindicacions feministes són molt clares: acabar d’una vegada per totes amb
les injustícies distributives i de reconeixement i assegurar la paritat i l’igual valor de la
veu de les dones en la participació en totes les esferes.
Davant les desigualtats, discriminacions i violències estructurals que pateixen les dones
pel sol fet de ser dones, hi ha dos canvis imprescindibles i inajornables. En primer lloc,
el paper actiu dels homes per identificar i rebutjar els estereotips, les actituds i els
comportaments masclistes propis i dels seus entorns laborals, familiars o d’amistats que
normalitzen i perpetuen la discriminació, el menysteniment, la cosificació o les
violències envers les dones i que, al mateix temps, els imposen a ells mateixos una
determinada manera de ser i de fer com a homes. Així mateix, els homes han d’assumir
la responsabilitat que els pertoca en la sostenibilitat de la vida, i en el treball domèstic i
de cures. El feminisme és per a tothom.
En segon lloc, la resposta institucional ha d’estar a l’altura. La vitalitat del moviment
feminista al carrer ha fet possible en les darreres dècades que els feminismes i la seva
agenda política transformadora hagin irromput amb força a les institucions. De les
vocalies de dones en el moviment veïnal a les regidories de polítiques de dones,
d’igualtat i, més recentment, de feminismes, i a les àrees i programes d’igualtat de les
diputacions i els consells comarcals; de l’Institut Català de les Dones a una conselleria
pròpia del Govern de la Generalitat de Catalunya, el Departament d’Igualtat i
Feminismes.
Estructures totes elles per deixar enrere la lògica sectorial amb què s’han identificat les
polítiques d’igualtat i que requereixen el reconeixement i els recursos humans i
materials necessaris per dur-les a terme. Estructures per elaborar polítiques feministes
transversals, interseccionals i globals que impliquin tots els nivells i àmbits d’actuació
dels poders públics, incloent-hi els pressupostos públics.
Polítiques públiques per impulsar una veritable transformació feminista que, posant la
vida al centre, s’adreci a les necessitats pràctiques més immediates (de cures o d’usos
del temps, entre d’altres) i que, simultàniament, impulsi canvis estructurals per
enderrocar el patriarcat (com, per exemple, la redistribució del treball remunerat i no
remunerat o la plena garantia del dret al propi cos). Polítiques públiques que siguin un
dic de contenció davant la presència creixent del feixisme i d’altres moviments antidrets
i antigènere, tant a Catalunya com a escala global. El feminisme és llibertat.
La transformació feminista ha de suposar també una nova forma de fer política, més
democràtica i participativa, en què les polítiques públiques siguin el resultat d’una
interlocució real amb entitats i col·lectius, especialment d’aquells que defensen la
justícia social en totes les seves expressions, amb l’objectiu de dissenyar conjuntament
un nou contracte social que permeti viure vides lliures i dignes a tothom. Una forma de
fer política també en què les institucions dels diferents àmbits territorials col·laborin i
cooperin per fer efectius els drets ja assolits i per impulsar nous drets feministes.
La transformació feminista ja ha començat i és imparable, perquè els feminismes són
el moviment sociopolític més potent i transversal que hi ha actualment a escala global.
El ple garantiment dels drets humans de les dones no pot esperar més. No és just
demanar a les dones que esperin més temps. No és una utopia ni pot ser tampoc una promesa per a les generacions futures. El reclam històric de justícia, equitat i llibertat
ha de fer-se realitat avui. Ho volem ara.
