Les històries de les bruixes de Dosrius foren recollides per Cels Gomis en la dècada de 1880. Sembla ser que en aquella època n'hi havia tantes en el poble que «és rara la persona que no cregui en bruixes». El seu poder era tal que en la mort d'una d'elles, durant el seu funeral, s'explica que el badall de la campana caigué tres vegades mentre la tocaven. I aquella mateixa tarda hi hagué un fort temporal, caient una gran pedregada, l'única que hi hagué aquell any en tot el terme'.
També conten que en certa ocasió, trobant-se un home dins d'un bosc de Dosrius, va veure arribar una vella. Aquesta, després de mirar a tort i a dret, creient- se sola, es despullà completament, es transformà en gat i desaparegué per entremig dels arbres. L'home, ben sorprès pel que havia vist, agafà la roba de la vella, l'amagà i esperà. Quan el gat tomà, es transformà novament en vella i començà a buscar la seva roba. Llavors l'home va sortir i li va dir:
- Si no em dieu on heu anat a fer mal, no us tornaré la roba.
Aleshores la vella li digué que havia anat a una casa de pagès que hi havia vora del bosc i que havia clavat un clau al cap d'una criatureta que dormia dins d'un bressol. L'home li demanà com ho havia de fer per guarir la criatura, i la vella li contestà que traient-li el clau del cap i untant-li la ferida amb sagí. L'home li va tomar la roba i se'n va anar corrent cap a la casa de pagès que la vella li havia indicat. Allà trobà la criatura plora que plora, sense que ningú de la casa sabés el motiu. Ràpidament li tragué el clau del cap i li untà la ferida amb sagí: tot seguit la criatura s'assossegà, quedant com si res no hagués passat".
Una de les bruixes més famoses de Dosrius fou l'àvia Guinarda. D'ella s'explica que, en un dia de temporal, en Pau Fontseca, de Dosrius, la va veure arribar des d'una barraca que tenia al mig del bosc. L'àvia Guinarda es despullà, féu tres tombs i es convertí en guineu, arrencant a córrer tot seguit. En Fontseca va agafar la roba de la vella i la va amagar. Al cap d'un cert temps, la guineu va tornar, féu tres tombs més i es transformà novament en dona.
Aleshores, en Fontseca sortí de la seva barraca i digué:
- Poca-vergonya, més que poca-vergonya! D'on veniu de fer mal?
- No em descobriu, Fontseca -li digué l'àvia.
- Que no us descobreixi? Ho contaré a tothom!
- Mireu, Fontseca, si em doneu la roba i no em descobriu, jo us faré feliç mentre visqui.
En Fontseca aleshores li tomà la roba, i l'àvia li digué:
- Sembreu el que vulgueu i sempre tindreu bona collita; però només mentre jo visqui. Quan sigui morta, veneu-vos de seguida la collita perquè se us podriria.
Des d'aleshores ençà, en Fontseca va anar de bo a millor. En una feixa de no res collia quaranta quarteres de rodonell, que és un blat blanc molt bo.
Però un dia l'àvia Guinarda va morir. Llavors, el pobre Fontseca, per més pressa que es donava per vendre-les, totes les viandes se li podrien, i en pocs anys tomà tant a menys que va morir completament pobre'''.
La mort de l'àvia Guinarda és una altra història. Una epidèmia estranya s'havia apoderat del bestiar d'en Ramon Batlle i Juvany, de Dosrius: totes les ovelles se li morien amb els ulls i el nas ratats. Un dia que els seus fills estaven a l'aguait per tal de veure quin era l'animal que feia aquell mal a les ovelles, veieren una gran rata. Amb un cop de semaler l'estaborniren i la donaren al gat, però aquest va fugir bufant. En aquestes, la rata va tomar en si, i en un moment de descuit dels nois de Can Batlle, va fugir i no la van tomar a veure. A l'endemà van saber que l'àvia Guinarda estava molt malalta, i com que era padrina de fonts d'un dels nois de Can Batlle, el seu fillol la va anar a veure.
- I, doncs, què teniu, padrina? -li preguntà el xicot en veure-la.
- Encara goses preguntar-m'ho, gran estrafolari? -li respongué la sa padrina-
No et recordes que ahir em vas trencar la cama d'un cop de semaler?.
El noi Batlle contà aquesta resposta a casa seva, i aleshores comprengueren que la rata no era altra que l'àvia Guinarda. Aquesta no va sortir de la seva malaltia i, morta ella, el bestiar de Can Batlle pogué anar prosperant'^.
Naturalment, també hi ha històries de les bruixes de Dosrius relacionades amb tempestes, no massa diferents d'altres d'arreu de Catalunya. Així, s'explica que en certa ocasió hi ha haver un gran temporal a Dosrius. El rector es trobava a la porta de l'església comunint-lo. En dir-li el capellà:
- Passa, passa!
- No puc! -respongué una veu des de dalt.
- Per què?
- Perquè la Juliana toca.
- Passa, que no et farem res -insistí el capellà.
- Doneu-me penyora -respongueren des de dalt.
El rector va alçar un peu i l'escolà li va llevar la sabata i la va llençar als núvols. Aleshores el temporal va passar, i la sabata del rector fou trobada al cap d'uns quants dies dins del pou de glaç que hi ha a l'altra banda de la riera'*.
No va ser aquesta l'única vegada que el rector va haver de comunir una tempesta. Una altra vegada, quan es trobava en la tasca, li va caure una bmixa als peus. Ràpidament va agafar la caldereta de l'aigua beneita i va fugir. Aquella caldereta va ser trobada més tard a l'altra banda de la riera, tota abonyegada. Sembla ser que a finals del segle xix encara era guardada a la sagristia i s'ensenyava a qui la volgués veure, ja que era tota plena de bonys".
Font:
PER A UNA SISTEMATITZACIÓ DE LA HISTORIA DE LA BRUIXERIA AL MARESME
Les bruixes de Dosrius.
Ramon Coll Monteagudo (AECC)
http://raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/viewFile/113309/141086
